Fonament del joc del Llagostera, ancla que conserva unit l’equip, el comandant que ordena les maniobres de replegament o el que manté la tropa a dalt amb un pas endavant després de pèrua per mantenir l’enemic a la trinxera. Ordenat, metòdic, disciplinat, discret però cridaner amb la seva influència, de moltes maneres es pot descriure David García, el mig centre defensiu de 34 anys immune al pas del temps, el seu millor aliat entendre cada dia millor una posició en què ja s’ha doctorat. És el pivot el pilar sobre el qual se sustenta gran part del joc del Llagos. Li ha sortit una esquerda. Però ja hi està posant ciment: dilluns va ser sotmès a una artroscòpia del menisc de la cama esquerra, danyat al partit contra el Nàstic de fa un mes.
“Aquest tipus de lesions mai són benvingudes però saps que com a futbolista hi estàs exposat i jo he tingut la sort de no haver hagut de passar al quiròfan fins ara, hagués estat pitjor patir-la amb 20 anys. Però ja ho tinc assumit i només penso en recuperar-me. En haver estat l’extracció d’un tros de menisc en lloc d’una sutura la rehabilitació serà més ràpida i tinc esperances de jugar abans que s’acabi la temporada”, explica un animat David García, qui fins ara no havia conegut la sala d’operacions ni, en una d’aquestes capricioses curiositats del futbol, altra manera de lesionar-se que nos fos trencant-se el lligament lateral intern del genoll dret en disputes amb Sascha. Episodis calcats, de coincidència extrema.
“És curiós, però les tres lesions més greus que he tingut fins ara han estat tres esquinços de lligament lateral intern en accions amb Sascha: una quan ell jugava al Castelldefels i jo al Cornellà, una altra quan jo estava a Cornellà i ell a Gavà i una última en un entrenament de pretemporada al Llagostera. Suposo que la posició que ocupem un i altre, que comporta moltes disputes, és el que ho ha provocat. Però van ser accions del tot fortuïtes, és una anècdota amb la qual ens riem molt tots dos”, assenyala, tot somrient, David García, pres encara per la sorpresa davant tan radical coincidència. Confia el migcentre en aquesta espècie d’eterna joventut per recuperar-se ràpid i seguir devorant minuts i minuts. Desmenteixen les xifres cap símptoma de declivi en l’escut de Castelldefels: ho va jugar absolutament tot l’any passat -tret d’un partit de sanció que va complir a la Dani Jarque i la segona part del matx al camp del Villarreal B, on va ser substituït al descans per lesió-, i, encara que més dosificat en la present temporada, el migcentre ha estat titular en tots els partits fins la ruptura de menisc, tret del jugat al camp del Nàstic, el del Platges de Calvià de Copa Federació i el del Johan Cruyff, on va complir sanció.
“Ja tinc 34 anys però no he notat cap retrocés físic, em sento molt bé. T’has de cuidar més que quan erets més jove i porto tan una preparació física com una dieta molt estrictes. Abans d’entrenar faig gimnàs, i també m’exercito els dies de descans. Sigui amb una activitat més o menys suau, no paro cap dia de la setmana. I, pel que fa a l’alimentació, controlo molt la ingesta de calories i ara ho hauré de fer encara més perquè no en gastaré tantes. A part, a la plantilla tenim altres jugadors veterans com Marcos, Lucas, Pitu i Sascha que mantenen el nivell i la motivació i que són un exemple per a mi”, apunta David. Però, àvid lector del futbol, savi entenedor de l’esport rei, la seva cada cop major comprensió futbolística, a part d’enriquir-lo com a jugador, també li reporta menys desgast.
“Quan ets jove corres com un pollastre sense cap i a mesura que passen els anys t’adones que no és important fer molts quilòmetres, sinó que els que facis siguin de qualitat i aprens a interpretar certs matisos. Per exemple, quan l’equip perd la pilota moltes vegades és millor que tu facis un pas endavant en lloc de correr cap enrere per així recuperar la bola més ràpid i en zones més perilloses. Això suposa menys desgast tant per tu com per a l’equip”, assegura David García, un gegant que no trontolla ni a camp obert, on també regna malgrat el límit de velocitat que li puguin imposar la seva envergadura i els seus 193 centímetres. “En espais reduïts com els que tenim a casa, on hi ha molt xoc i molta disputa, em sento molt còmode amb el meu cos però també sé utilitzar-lo quan hi ha espais grans i per defensar contrataacs rivals aprofito que sóc gran per orientar amb el meu cos els jugadors rivals cap a on m’interessa”, apunta l’ex de Castelldefels, Cornellà i L’Hospitalet, que imparteix lliçons de migcentre en cada partit. És el model a seguir per als seus dos germans de posició, Pau Juvanteny i Marc Manchón.
“Ara no puc jugar però Marc i Juvi tenen futbol de sobra. Parlo molt amb ells dos i m’hi porto molt bé. Comparteixo amb ells impressions a través de la meva experiència però no necessiten consell. L’equip pot estar tranquil amb dos jugadors amb tant de nivell”, destaca el mig centre de Castelldefels, amb tota la seva il·lusió i confiança dipositades en l’equip. “Vam començar la segona fase en una situació privilegiada, líders, i amb l’avantatge de descansar la primera jornada, ja que és millor arribar a l’última jugant-te les coses al camp. Vam perdre el primer partit contra el Levante B però penso que ens podem il·lusionar amb l’ascens a la Pro si traiem algun punt a fora i guanyem els tres partits de casa, un objectiu que veig factible perquè estem molt forts al nostre camp”, subratlla David García, el mig centre d’acer immune a l’efecte desgastant de l’edat, i, per descomptat, de les lesions. Aquest cop no serà menys.