Fugitiu dels clàssics canons de central, arriba fins on ningú no pot arribar. Al seu hàbitat, l’àrea, s’eleva, imponent, sobre tot davanter, qualsevol que sigui la seva estatura. I quan surt del seu cau, persegueix, sense parar, sense treva, fins emmordassar el rival. Pocs centrals de l’estirp de Diego González, jovenet però determinat, de mirada entendridora però d’intensitat intimidadora, ‘baixet’ però omnipotent. De curta talla -1,79 cm-, proclama en cada llanci que la talla es quantifica amb altres mesuradors. Un central que no es posa límits, ni al camp ni fora d’ell. Ningú li discuteix res al passional Diego, aclaparador de minuts de nou al seu venerat Llagostera. 27 partits acumula el Llagos aquesta temporada i només ha deixat de jugar els 90 en cinc. Abasta un físic infatigable la seva infinitat, que també contempla el tribut de la polivalència: se l’ha vist de lateral esquerre en tres partits i no se li ha donat gens malament. Jugador d’equip en tots els sentits.
“M’he trobat molt còmode tot l’any, tant de central com de lateral esquerre, una demarcació per la qual penso que tinc bones capacitats físiques. El més important és ajudar l’equip, confio que tornarem forts tot i els dies que portem sense competir”, assegura Diego, compulsiu desmentidor d’això que la grandària importa en això de ser central. “L’alçada mai ha estat un problema per a mi, sempre he cregut en les meves possibilitats. En la història hi ha hagut també grans centrals no molt alts com Puyol [1,78], el meu ídol de sempre. Ara em fixo molt en Koundé [1,78] però per a mi també és una inspiració Forlín, que tot i no ser tampoc un central de massa alçada [1,80] ha jugat a Primera i és un clar exemple del que m’agradaria ser el dia de demà”, assegura el defensa de Vila-real. Però la més gran inspiració per a Diego és una altra. Va partir el 27 de febrer, el dia que el Llagos va guanyar 2-1 al Cornellà. Commogut, va decidir jugar per ell i per a ell aquell dia, impregnant cada acció de tot el que amb tant d’amor li va transmetre. Ja té una altra motivació per jugar.
“El meu avi Pasqual arrossegava una malaltia des de feia un any i aquell dia pel matí em van comunicar que havia mort. M’he criat pràcticament amb ell, em portava al futbol quan jugava al planter del Villarreal i, junt amb els meus pares, és la persona que m’ha ensenyat als valors pels quals em regeixo, és un dels meus exemples a seguir. Parlant aquell dia amb els meus pares, vam decidir que era millor que jugués abans que anar a l’enterrament perquè el meu avi hagués volgut que competís i vaig decidir jugar per dedicar-li la victòria. Només li vaig la notícia a Julen i Dieste [viuen els tres junts] i a Garrido. Vaig decidir no dir-ho a ningú més per no desestabilitzar emocionalment l’equip i, quan el partit es va acabar, no vaig poder contenir l’emoció i vaig trencar a plorar”, relata Diego.
Ben fixats des de sempre els seus models, també ja estan molt definits els seus fonaments futbolístics malgrat els seus curts 21 anys. És el de Vila-real un cada vegada millor intèrpret del joc, és cada cop més quirúrgic en l’ofici de central. “M’he convertit en una persona encara més competitiva gràcies a l’Oriol, que també m’ha ensenyat la importància de l’estratègia. D’altra banda, abans em precipitava a l’hora d’anticipar-me, sortia en moltes ocasions de zona quan no tocava. Aquí a Llagostera he après, sobretot, a ser menys impulsiu i en això m’han ajudat molt els consells de Gerard Garrido, que també m’ha fet veure la importància de les passades creuades, m’ha ensenyat a creure més en mi a l’hora de treure la pilota”, destaca l’ex de Villarreal, Almazora i Betis. Portentós atleta el valencià, potent saltador d’alçada quan cal, explosiu velocista quan convé i incansable fondista els 90 minuts, llueix encara més fort que l’any passat, modelat el seu cos per Jordi Mir i nutrit per Sascha Andreu.
“Des de l’any passat segueixo un ‘planning’ de gimnàs que em va preparar Jordi Mir per guanyar massa muscular i també he incidit més en el tema de l’alimentació ajudat per Sascha, que té un màster en nutrició. Peso el mateix, 73 quilos, però he substituït greix per massa muscular i ho noto al camp, em sento més fi, més ràpid, més fort al xoc”, assegura Diego. No dubta el valencià en esmentar en el seu èxit d’aquesta temporada el seu alter ego a l’eix de la defensa. No s’entén un sense l’altre. “Ens complementem molt bé amb Julen, formem un molt bon tàndem, tenim característiques diferents i això fa que ens complementem molt bé. Julen domina més el joc aeri i jo soc més ràpid en accions de cobertura, així que ell em pot corregir en centrades laterals i jo a ell en accions a camp obert. Tenim molta complicitat, la nostra relació va més enllà del camp, ja que som companys de pis. Els tres que hi vivim, Christian, Julen i jo, som una família, ho fem tot junts”, subratlla el ’18’ del Llagos, que forma amb el futbolista de Pamplona el particular Dúo Sacapuntas del conjunt llagosterenc amb els 179 centímetres de Diego i els 193 del navarrès.
Polifacètic, no només és futbolista Diego, futur periodista i entrenador, dues professions per les quals s’està formant. En la de tècnic, Guillem Ferrer, entrenador del juvenilasso entre d’altres funcions, és també un dels seus mentors. “M’he tret el primer nivell d’entrenador i vaig a veure alguns dies l’entrenament del juvenil A per aprendre. En Guillem m’està ajudant molt, estic aprenent molt d’ell. És un gran míster i una gran persona”, ressalta Diego. Serveixen les paraules també del valencià per il·lustrar l’entusiasme del Llagos, que després de dies en captivitat, sortirà salvatge a competir. Dimecres, retorn a la selva a casa contra La Nucía (19:00). “Tenim moltes ganes de tornar a jugar. Aquests dies ens hem pogut mantenir bé físicament gràcies a la feina que ens ha enviat per fer a casa en Jordi Mir. Després del primer brot ja vam demostrar que podem competir bé després d’un confinament. La Nucía ens exigirà bé perquè domina bé la possessió i és perillós en l’estratègia però comptarem amb l’afició. Ser forts al nostre camp serà clau també en aquesta segona fase i la nostra afició ha de ser un factor determinant”, destaca el central. Pocs jugadors al catàleg de centrals amb menys de 180 centímetres, però tan diferencial i diferencial és Diego, omnipresent, infinit, que és impossible catalogar-lo.