Des de que era petit, Josep Viñas, llagosterenc de tota la vida de 59 anys, ha contemplat, orgullós, emocionat, com el Llagostera s’ha fet gran, aixecant un monument al futbol humil, al futbol de poble. Ell ha estat un de tants obrers no tan coneguts pel gran públic però imprescindibles per esculpir aquest monument i amb diferents eines. Quan no amb la pilota, amb la pissarra, quan no amb la pissarra amb l’ordinador, quan no amb l’ordinador amb la cartera, aportant diners de manera desinteressada: jugador, treballador del futbol base, directiu i ara un dels patrocinadors, en el seu cas amb l’empresa Donetsk Cereals, que fan possible el club. L’herència del seu pare –Jaume Viñas, president del Llagos durant els 70-, s’ha acabat convertint en la passió de la seva vida. Una passió que proclama amb vehemència, com quan duu l’elàstica blau-i-vermella per anar al gimnàs.
“D’una manera o una altra sempre he col·laborat amb el club, si ara no estic dins ajudant en alguna cosa és perquè la feina m’ho impedeix. El meu pare em va transmetre l’amor pel Llagostera, ell va ser qui em va incular anar a veure des de petit tots els partits de l’equip. A més a m’agrada molt el futbol. He viscut a Llagostera tota la vida, així que m’estimo molt el poble i el club, on a més a més hi han jugat els meus fills. Sóc també aficionat del Barça però el Llagostera està per sobre de tot, és el meu primer equip. I el millor és que a pesar del seu creixement i la seva professionalització, segueix sent un club de poble on tothom és molt proper”, ressalta el Josep, que, tot i no poder ajudar ara en cap tasca concreta per motius laborals segueix ajudant el club en forma de patrocini.
Viñas va arrelar el seu sentiment blau-i-vermell en l’adolescència, sempre marcada per les emocions, i la seva joventut. Després de fer-ho com a vailet a les graderies, i abans de fer-ho a altres llocs com els despatxos, el llagosterenc es va entregar al club de la seva vida al camp. Generacions com la seva van ser precursors del gran miracle que va començar a finals dels 90 amb l’ascens de Tercera a Segona Regional del 1979. “L’únic escut que he defensat és el del Llagostera, l’únic equip diferent en què vaig jugar va ser el Caldes de Malavella i només durant tres mesos. Recordo que vaig tenir entrenadors com Remigio Gascons, Pere Saiz i Lluís Mallorquí, el que més temps Saiz, i que en aquell grup de l’ascens jugava gent del poble com Ramonet, Malagón, Cortés i Roig”, rememora el que fos central del Llagostera. Tot i que l’ascens era recent i la lògica indicava a aquell Llagos que l’aspiració havia de ser mantenir la categoria, l’equip llagosterenc es veia tres anys després amb la possibilitat d’aconseguir un nou ascens, aquest cop a Primera Regional. No ho va aconseguir, però ja s’insinuava el que acabaria passant anys més tard.
“El 1982 vam arribar a l’últim partit de Lliga amb moltes opcions de pujar a Primera Regional, recordo que coincidia amb la Festa Major del poble. Havíem de guanyar l’Amer per ascendir però un arbitratge pèssim ho va impedir. Ells es van posar 0-1 però vam remuntar per posar-nos 2-1 i ens van anul·lar el 3-1, que era legal. Després ells van empatar. Els seus dos gols van ser de penal inexistent”, recorda Josep Viñas, que va suar amb orgull la samarreta del Llagos durant més de 10 anys. Però la seva obra al club no va morir al camp. A la gespa hi va sembrar una gran trajectòria com a futbolista amateur però anys més tard plantaria junt amb d’altres persones cabdals en la història del Llagos la llavor del que avui és l’espectacular futbol base de què pot presumir el club de la Costa Brava.
“A finals dels 90 els nens del poble, en lloc de jugar al camp amb el club, ho feien amb el Casal de futbol de Llagostera. Amb gent com Josep Maria Pibernat, Montse Perxachs i Josep Mir vam desenvolupar el Casal per aprofundir en el treball del futbol formatiu i vam formar fins a cinc equips que van passar a formar part de la UE Llagostera a finals de la primera dècada dels 2000 un cop el camp municipal ja va tenir gespa artificial”, explica Viñas. “Parlem molt del primer equip, però en futbol base som el segon club de la província, només per darrere del Girona”, destaca, orgullós, en Josep. Mentre ajudava a fer créixer les que posteriorment serien les categories inferiors del Llagos, Viñas va assistir, tan bocabadat com il·lusionat, a aquella inversemblant col·lecció d’ascensos del conjunt llagosterenc. El partit d’aquest dijous de Copa Federació al Municipal contra el Nàstic (20:00) li evoca aquella bucòlica tarda del 21 de juny del 2014.
“Que un poble de 8.000 habitants hagi arribat a Segona A i que ho fes vencent a un equip de capital de província és una bestialitat. El que han aconseguit l’Oriol i la Isabel és el més important que ha succeït a Llagostera els últims 500 anys. Penso que fins ara al poble no s’ha valorat el suficient però, com sol passar, es valorarà quan hagin passat uns quants anys. De fet, i tot i que ja hagin passat 6 anys, penso que encara no ens hem donat compte del que va suposar tot això. Si el meu pare ho hagués vist, no s’ho hagués cregut. L’Oriol i la Isabel es mereixen un monument”. I persones com en Josep Viñas, que tant han donat al Llagostera sense buscar res a canvi, només per profund i romàntic amor al club, també es mereixen un monument.